Vicent Raga: “La vida del músic és sacrificada, però també és una forma de vida molt bonica”

Ainara Gimeno Pallarés. Castelló. 20/11/2023.

En el fascinant món de la música, la vida d'un músic professional és un viatge apassionant que crea una simfonia d'experiències mesclant la passió artística amb emocions. Aquest camí no està exempt de desafiaments i sacrificis que donen forma a l'experiència d'aquelles persones que es dediquen a la música, les seues vides estan marcades per la dualitat de la melodia i l'esforç. 

Vicent Raga Muñoz tenia sols huit anys quan es va endinsar al món de la música sense saber que ho seria tot per a ell durant la seua vida. El Conservatori Sant Esteban de València va ser l’espai on les primeres lliçons de solfeig i les primeres notes a la seua trompa van començar a sonar, «va ser una etapa de la quan tinc records preciosos, podria dir que per a mi la que més he pogut conversar amb ma mare sobretot quan feia l’elemental. Eixia del col.legi, m’agafava i me n’anava al conservatori i aquest trajecte d’estar amb ella, va ser meravellós. La recorde com una de les millors etapes de la meua vida», explica el músic.

Peu de foto: Vicent Raga a l'auditori de la Unió Musical Santa Cecilia de Sueras. Ainara Gimeno

La segona etapa del músic és el grau mitjà, nous companys, més independència, nous inicis i noves agrupacions com ser integrant de l’orquestra del conservatori. Raga va iniciar aquest nivell al Politècnic de València, actuar en viu davant del públic és una de les experiències que va resultar més gratificants per a ell, «tota la meua formació musical ha sigut en banda, tocava sempre en banda fins a aquesta època que vaig començar amb les orquestres, «era preciós, els primers solos, els primers viatges mal pagats, anàvem ací ens donaven dos duros i a voltes ni ens pagaven, et feies una caterva de quilòmetres amb autobús que també recorde molt bonics», assenyala amb molta emoció Raga. L'energia de l'escenari i els llaços que va establir amb els companys, moments inoblidables que fan més especials la seua vida. 

El salt arriba quan se’n va a Madrid a cursar el Grau Superior al Conservatori Superior de Madrid, creix com a persona, «estava en altra ciutat, la primera volta que em vaig independitzar», i com a músic, «començàvem a fer ja alguns concerts en orquestres professionals, a l’Orquestra Nacional, l’Orquestra Simfònica de Madrid i l’Orquestra de RTVE», explica el professional. 

ARRELS 

«La meua afició a la música li la dec total i plenament al meu avi» 

A la Comunitat Valenciana, terra de músics, sempre s’ha dit que de família de músics, fills músics. Quasi tota la família d’ell són músics, «la meua germana era pianista i és pianista, el meu avi oboista, el meu oncle Paco trompista, el meu oncle Jesús director del cor de l’Orquestra Nacional i pianista» comenta. En el cas de Raga van ser la figura del seu avi i la del seu oncle les més rellevants durant la seua trajectòria musical. El seu avi era oboista a la banda d’Alfafar, un aficionat a la música, «recorde de xicotet quan tenia 5 o 6 anys escoltar sarsueles amb ell, em va marcar molt Marina, una òpera de sarsuela que l’escoltàvem junts» conta el músic i afig, «tot el meu amor per la música, en un principi és gràcies al meu avi. Em va comprar el primer mètode de solfeig que es deia Eslava, jo era molt menudet encara no anava al conservatori i solfejava amb ell, les lliçons, m’ensenyava les notetes…». 

Però la figura del seu oncle Paco no es queda enrere. Paco era trompa solista a l’Orquestra Nacional d’Espanya i catedràtic del Conservatori Superior de Madrid en l’especialitat de trompa, «d’ací ve la meua elecció de la trompa, pel meu oncle» especifica Raga. La família és una de les peces fonamentals, el suport de tots ells també el va ajudar a seguir endavant, «a casa feia gràcia que el xiquet cantara lliçonetes de solfeig i va ser quan el meu oncle, ho recordaré sempre, em va portar una trompa amb pistons, una trompa que tindria cent anys, em va ficar una boquilla i jo anava tocant a casa, em divertia. Sense tindre molta idea anava familiaritzant-me i la veritat que ha sigut un poc el meu impulsor» expressa el músic. Raga vivia junt amb el seu oncle Paco a Madrid i també va ser el seu professor «per a nosaltres les classes eren de 24 hores, llevant de quan ens n’anàvem a dormir que ens acomiadàvem amb un tema i quan s’alçàvem el continuàvem desdejunant» comenta amb un somriure.

IMPULS 

«Com tot xiquet jo no vaig créixer pensant que podria viure d’açò» 

Malgrat la dedicació i el talent, són molt poques les persones que poden dedicar-se plenament a l’apassionant i complex món de la música, «fins que vaig arribar al grau mitjà sincerament jo no pensava que anava a viure de la música» comenta ell. És el moment on torna a aparéixer la figura del seu oncle «és el que em va veure que tenia unes condicions que no tenien els altres xics o xiques i que podia viure de la música», a la vegada que descobreix que a més de ser la seua passió també és una professió amb desafiaments que l'acompanyen «la vida del músic és sacrificada, però també és una forma de vida molt bonica». 

«Els que som músics per molt que siguem professionals som músics per vocació, perquè ens agrada la música» 

Raga no sols es dedica a la música en l’àmbit laboral sinó que també aposta per anar el cap de setmana a tocar a l’agrupació del poble, “la vida m’ha donat la sort de poder viure d’açò però a mi anar a la banda del poble a assajar els divendres, que moltes voltes em faig cent quilòmetres per a anar i cent per a tornar, m’ho dona tot i mentre puga ho seguiré fent” assegura. A més, la banda de música del poble l’ajuda a desconnectar de la pressió que pot tindre abans d’un concert i complementa a continuar amb il·lusió a la seua professió, «m’ajuda molt a continuar en la meua professió i a veure la música com jo la concebo, com una forma de vida» comenta Raga. 

DIA A DIA 

La vida d'un músic professional és físicament exigent: llargues hores de pràctica i actuacions freqüents «a l’Orquestra Nacional d’Espanya són tres concerts a la setmana, divendres, dissabte i diumenge i en el cas de l'Orquestra Simfònica del Mediterrani fem uns 25 concerts a l’any, no parem mai» aquests són els actes que pot tindre un músic a l’any. Però no sols això, l’estudi diari és essencial per mantenir-se en forma contínuament d’una duració de tres o quatre hores, «a l’estiu solc parar una setmana o dos per a relaxar el múscul, mentalment m’ajuda a descansar una mica, és cert que en aquest temps em falta alguna cosa a la meua vida» expressa el professional. 

Encara que la vida d'un músic professional està repleta de reptes, també és una simfonia d'assoliments i passions «moltes voltes pense que tinc ganes de parar, però mai tinc ganes de deixar de tocar l'instrument perquè és la meua vida». La vida d'un músic és, al cap i a la fi, una cerca constant de l'harmonia perfecta entre l’amor per la música i els desafiaments que l'acompanyen.