Marta Ferrer | València
L’obra ¡Ay Carmela!, de José Sanchis Sinisterra, es transporta al Teatre Talia, interpretada per l’actriu María Adánez y l’actor Joaquín Notario. Fora del teatre la gent espera a entrar, el públic és divers, des d’adults majors fins a parelles joves i famílies amb xiquets que van a veure un clàssic contemporani.
Fullet ¡Ay Carmela!. Marta Ferrer
El teatre va emplenant-se i ja s’escolta pels altaveus: “Quedan diez minutos para que empiece la función”. I així, ho van recordant quan queden cinc minuts i també quan està a punt de començar. Les butaques vermelles estaven quasi totes ocupades i la magnificència del Teatre Talia amb les seues tres plantes i uns alts sostres contribueixen la sensació de grandiositat. L’escenari revela un decorat visualment impactant, que avança una mica com serà l’obra.
Teatre Talia, València. Marta Ferrer
En primera instància veiem a Joaquín Notario, qui dona vida a Paulino i uns instants després apareix María Adánez, Carmela en l’obra, vestida amb un trage de falda i jaqueta de color roig que ressalten sobre l’escenari. Ella apareix per a sorpresa de Paulino, ja que, havia mort feia un temps i ell no l’esperava, com és obvi. L’alternança del present amb el passat, eixa estructura no lineal, i que els personatges vagen canviant d’una època a una altra dona vida a una trama captivadora. La simpàtica parella, que formen una companyia teatral durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), es veuen forçats a improvisar una vetllada teatral per celebrar la derrota de «l’enemic» en la villa Belchite, un poble de Saragossa que l'Exèrcit Nacional acabava d’alliberar. Carmela, en un moment, comença a manifestar la seua incomoditat enfront dels militars feixistes i es mostra partidària de la causa republicana i de la llibertat en un entorn hostil. Ella es despulla d’una forma emocional i literal front ells, tapada per la bandera de la república, el que significa la seua resistència, i amb els focus dels llums sobre ella. La tornada de la mort es deu al seu afany per fer veure a Paulino que en la vida no s’ha de tenir por i la vergonya que suposa, per exemple, dur una camisa falangista.
Joaquín Notario i María Adánez al Teatre Talia. Marta Ferrer
36 anys després…
La química entre María Adánez i Joaquín Notario, fa que aquesta funció arribe molt més al públic i que la connexió actors-públic siga molt més propera i especial. Ambdós en nombroses entrevistes han afirmat que: «Estaríamos haciendo ¡Ay Carmela! siempre y está bien que continuamente se esté recuperando porque es una función obligada para que la gente recuerde quienes somos y cómo nos sentimos».
Van ser Verónica Forqué i José Luís Gómez els qui estrenaren al Teatre Principal de Saragossa, aquesta obra a l’any 1987. Des d’aleshores la peça teatral ha gosat de diferents actors i actrius que l’han mantés de vida: Elisa Matilla, Eduardo Velasco, Cristina Medina, etcétera. Tres anys després, al 1990, Carlos Saura, va dirigir la versió cinematogràfica, la qual interpretaren Carmen Maura i Andrés Pajares i va guanyar tretze premis Goya.
Carmela i Paulino
La memòria, la lluita contra l’oblit o la valentia encarnen al personatge de Carmela, que és la vitalitat en persona, descarada, brillant i pragmàtica: «Un ésser sense prejudicis que és carn viva, sensible al mal dels altres», expressa José Carlos Plaza, director de l’obra. En contrast amb Paulino que és l’idealista temerós, el servil, la por en persona i la submissió enfront del règim franquista. Carmela es podria dir, que té una major consciència civil, mentre que Paulino tem pel que els podria passar.
El joc de les banderes amb simbologia feixista, que van pujant-se i baixant-se, van afegint capes de context històric i cultural a la narrativa. A més, aquest simbolisme no sols afegeix autenticitat a l’entorn, sinó que també subratlla els desafiaments i la tensió política de l’època. No sols les banderes són un símbol de referència de l’època, sinó també la menció de la protagonista, Carmela, a Federico García Lorca, de la Generació del 27 que va ser assassinat durant la Guerra Civil, a qui es troba per casualitat a la «cua dels morts» de la via del tren: Caray! García Lorca... Muy famoso... ¿Y ha estado allí, contigo?, preguntava Paulino. La música també és un element clau per crear l'atmosfera global de l’obra i remoure les emocions en certs moments de la trama.
El riure del públic sona en molts instants a la sala, com per exemple quan Paulino fa veure, o almenys ho intenta, que sap parlar italià: «Calla, Carmela, que el teniente casi no entiende el español. Yo se lo explicaré... Verá usted, mio tenente: la signorina vuole dire…».
Escenari Teatre Talia. Marta Ferrer
Dues actes
L’elecció de José Sanchis Sinisterra per dividir ¡Ay Carmela!, en dues actes, pot ser, té a veure amb la necessitat de diferenciar dos moments claus de l’obra. El primer acte es caracteritza pel seu to còmic, en canvi, al segon la situació canvia dràsticament i la representació teatral es torna molt més dramàtica i intensa. Els personatges s’apropen a temes molt més profunds, confronten pensaments que tenen a veure amb la Guerra Civil Espanyola. D’aquesta forma, el públic passa per diferents fases en les que reflexionar i entendre el context històric.
¡Ay Carmela! és una obra que, encara que està situada en la Guerra Civil Espanyola, pot tenir ressonància en el present si ens centrem en aspectes com la memòria històrica i la lluita contra l’oblit, la censura i la llibertat d'expressió, l’adaptació de la companyia teatral a una situació complicada, etcétera.
Una comèdia amb un final tràgic que remou els sentiments d’un públic expectant, crític i rigorós amb els seus judicis. La mort de Carmela és un gir que deixa una gran empremta emocional, que fa qüestionar-se si el fet que fer cultura siga una amenaça és perquè alguna cosa s’està fent bé.
Comments